L’ésser humà és l’instrument més viu, i la veu és el so que neix d’ell.
És d’aquest concepte d’on parteix la utilització del cant terapèutic. Harmonitzar l’instrument implica trobar l’harmonia interna necessària per trobar l’equilibri, i per tant, la salut.
Podem analitzar el cos com a instrument que conté una caixa de ressonància i òrgans ressonadors, unes cordes que vibren, uns punts de suport o ancoratge i línies de tensió o control.
La Psychophonie proposa observar dos moviments principals: El de l’ésser humà receptor i el de l’ésser humà emissor. La pedagogia de Marie Louise Aucher està dins del que anomenem pedagogies Heurístiques i basa en l'aprenentatge del cant partint de la consciència corporal, l’autoexploració i l’autoaprenentatge.
Per cantar, primer hem de saber escoltar.
La transmissió oral és coneguda des dels inicis de la humanitat. El cant ha vinculat els éssers humans amb la música, els fluxos naturals, les estacions de l’any, les festes culturals i religioses, els moments del dia, els cicles vitals, les connexions amb altres dimensions i amb altres éssers de la natura.
Totes les tradicions contenen i expliquen els diferents moments històrics amb cançons, textos poètics, contes i llegendes.
Encara avui continuem cantant moltes d’aquestes cançons tradicionals, però lamentablement es perden, igual que cada cop més, perdem la veu, les ganes de cantar o creiem que no podem fer-ho.
Tots els infants neixen músics i com no, amb les capacitats necessàries per comunicar-se i cantar, de fet cantem abans que parlem.
Cada llengua té la seva pròpia canterella, la seva pròpia línia melòdica, que és captada pel nadó en el ventre matern. Aquest aprenentatge li permet conèixer el seu cercle familiar en néixer.
La prosòdia analitza l’entonació, el ritme, els accents I les pauses, si el comparéssim amb una partitura musical, les paraules serien les notes i la prosòdia les indicacions necessàries per a la interpretació, com serien els accents, el volum o els diferents matisos que donen vida a la melodia.
Aquesta melodia, que també conté cada llengua, captada en el ventre matern, és el que anomenem ésser humà receptor, que d’aquesta manera és converteix en la primera fase de l’aprenentatge de la llengua. Gràcies a aquesta escolta podem expresar-nos un cop naixem.
Per poder cantar, abans hem d’escoltar.
El verb escoltar significa fer atenció a allò que diu algú o al soroll que fa alguna cosa. Escoltar implica la voluntat de la persona que fa l’acció.
Sovint confonem escoltar amb sentir que fa referència en percebre amb el sentit de l’oïda, en aquest cas no és necessària la voluntat de la persona receptora.
Escoltar requereix un acte conscient per part de l’interlocutor. És aquesta escolta la que utilitzarem per aprendre a cantar.
Des del ventre matern, escoltem tots els sons interns de la mare, els nostres propis i aquells que arriben des de l’exterior. La veu materna és un factor de gran importància pel desenvolupament neurològic del nadó, per això la disciplina d’acompanyament amb el Cant Prenatal s’investiga des de fa més de cinquanta anys.
L’ésser humà receptor
L’ona sonora és un moviment atmosfèric global, que vibra i travessa tot el que troba. El cos humà no escapa de la recepció d’aquestes ones, que travessa totes les cèl·lules del cos amb el mínim so.
Cada objecte immers en aquesta ona, especialment sensible a una nota o freqüència sonora, la seva pròpia nota. Si l’ona sonora transporta aquesta nota, l’objecte s’amplifica de forma interna.
Aquesta ampliació s’anomena ressonància. En el cas de cada ésser humà cada part de cos ressonarà amb una nota.
L’efecte de la ressonància intervé directament en el procés de sanació.
El nadó des del ventre matern rep els sons entrant en ressonància amb ells, és així com a poc a poc comença l’aprenentatge de la llengua i la seva prosòdia.
L’escolta és un acte de gran importància per poder comprendre'ns i alhora aprendre.
El meu mestre Guy Bourgois es va especialitzar en la creació de cors polifònics de persones sordes. Imagineu el repte? Com podia ser que afinessin si no podien sentir la música. Doncs be, gràcies a la receptivitat sonora de la pell en contacte amb el piano. Aprenem a escoltar a través de la pell i podem reproduir el so, tot I que no el puguem sentir.
Gràcies a aquest concepte d’escoltar per la pell podem comprendre la diferència entre sentir i escoltar.
Pluja de sons: Rebre el so.
Marie Louise Aucher va definir i demostrar que l’ésser humà és un instrument musical que ressona amb 5 octaves. Cada nota de l’escala ressona amb una part concreta del cos, tenint en compte ossos, òrgans i sistemes.
La pluja de sons fa entrar en ressonància aquestes parts del cos fent-les vibrar, alliberar-se i reomplir-les de nova energia musical.
Clixé de sons: L’escolta profunda de nosaltres i els altres.
El clixé de sons segueix el mateix patró de les 5 octaves, però aquest cop utilitzem la veu com a mitjà de diagnòsticper poder aportar al sistema allò que necessita.
Gràcies a l’escolta i aquestes dues tècniques podem trobar la nota de ressonància personal i donar recursos per tornar a recuperar l’harmonia i l’equilibri.
Reaprenem o reconnectem amb aquesta escolta gràcies a la ressonància del so en contacte amb la pell. Per la metodologia de Marie Louise Aucher els sentits de l’ésser humà receptor serien l’oïda I el tacte, així que podríem dir que “igual que l’ésser humà té una orella, podem dir que l’ésser humà és una orella, ja que rebem el so a través de tot el cos.”
Guy Bourgois (la psyhophonie armonía y voz)
L’ésser humà emissor
De la mateixa manera que podem dir que rebem el so per tot el cos, podem dir que emetem so per tot el cos i gràcies a ell. El material de la veu és l’aire vibrat per l’oscil·lació de les cordes vocals. La vibració d’aquestes cordes es propaga per tot el cos, que actua com un instrument musical convertint-la en el so de la nostra veu parlada. Si parlem de la veu cantada, les cordes vocals vibraran a la velocitat necessària per obtenir cada nota que volem cantar. Com més aguda és la nota, més ràpid vibraran les cordes.
Per poder reproduir una nota o una melodia primer l’hem d’haver escoltat.
Cada nota té la seva freqüència de vibració.
El cant no només depèn de la vibració de les cordes, sinó que també dependrà de la correcta utilització del cos sencer.
Per un cantó, la metodologia distribueix el cos humà en 16 punts que són necessaris per poder cantar correctament. Cada un d’aquests punts corporals, aportarà diferents qualitats al cant.
Abans de començar a cantar de forma global els coneixerem de forma individual, per poder anar-los afegint a poc a poc.
Aquesta autoconsciència afavoreix el procés de creixement personal gràcies a la pròpia veu. També d’aquesta maenra el cant terapèutic ens ajuda a trobar l’equilibri. Com més equilibri trobem, més qualitat de la veu i viceversa, com més treballem la veu obtenint més qualitat, més facilitem el procés de creixement personal i espiritual.
La qualitat del so cantat dependrà del correcte funcionament de la laringe, del diafragma, de l’estat dels ressonadors, de la correcta utilització dels músculs corporals que intervenen en la fonació, la fonètica, l’estabilitat, el fiato o alè, la respiració, la força, la gestió emocional i la salut general del cantant.
Analitzem els diferents conceptes que posarem en marxa durant l’aprenentatge del cant i la utilització correcte de la veu.
- - La respiració és un factor molt important. Una respiració completa la podem observar dividint-la en:
- Respiració cerebral: apareix en activar el sentit olfactiu, quan olorem algun estímul que ens agrada. Quan olorem el que ens agrada es posa en marxa el bulb olfactiu, situat al rinencèfal. En despertar-lo estimulem l’equilibri entre els dos hemisferis cerebrals, la memòria i l’acció dels nuclis vegetatius.
- Respiració abdominal: és la més coneguda en el món del cant. Aquesta respiració depèn dels moviments del diafragma. Es tracta d’una respiració natural però no espontània. Per cantar posem la consciència en aquest moviment, ja que és la més voluminosa, modulable, ràpida i adaptable als gestos i moviments. Aporta calma i tranquil·litat.
- Respiració toràcica: dilatació de la Caixa toràcica. Aquesta augmenta la quantitat de l’aire a l’interior, elevant les costelles. És la més habitual en la vida quotidiana.
- Respiració costal: s’encarrega de l’amplificació vocal i la trobem a l’altura de les costelles flotants.
Totes aquestes respiracions es poden utilitzar de forma aïllada o completa afegint-les totes a voluntat o triar en cada moment les necessàries per poder cantar la cançó que triem.
- La força: Podem diferenciar entre força interior i la potència expressada per l’ampliació i la plenitud del timbre.
- La durada que dependrà de l’alè i l’alçada de la nota.
- Els matisos: l’expressió vocal és un acte global que s’inicia en la zona més emocional del cos, el plexe solar. El múscul principal de l’expressió, és el diafragma. Gràcies als seus moviments variats, podem introduir un gran nombre de sentiments I emocions a la modulació de la veu. Si posem el focus en el diafragma podem observar 12 moviments diferents, que de forma espontània reaccionen als diferents sentiments, ajudant-nos a incorporar diferents matisos vocals com el vibrato, les agilitats, els melismes, la durada del fiato, l’amplitud, la intensitat i la profunditat.
La gestió del diafragma és complex i s’ha de treballar amb paciència, amb la gestió correcta podem aprofundir en:
- L’amplificació: en obrir les costelles generem un espai suficient perquè la veu guanyi en intensitat, convertint la caixa toràcica en amplificador.
- L’estabilitat: les parts del cos que ens ajuden en l’estabilitat són els peus, les mans i les espatlles. L’estabilitat vocal afavorirà que la sonoritat variï segons les notes, els fonemes, la duració, els matisos I l’amplificació.
- La fonètica: Cada llengua conté un nombre determinat de fonemes. El cantant dedica un temps a l’estabilització dels gestos i moviments fonètics. És un treball detallat i complex del moviment dels llavis, la mandíbula, la llengua, el vel del paladar, els pòmuls I la laringe en cerca de la millor sonoritat.
Havent analitzat tots els factors principals que intervenen en el cant.
Podem dir, doncs, que l’ésser humà no compta només amb un òrgan vocal, sinó que en realitat és un òrgan vocal.
Si vols conèixer el detall: Compra el llibre : enllaç a iki
